CARACTERÍSITQUES DEL LLENGUATGE AUDIOVISUAL

1r PAS: FAMILIARITZAR-SE AMB EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL

 

És important perdre la por davant la càmera, conèixer els materials necessaris per a la gravació (càmera, cables, trípode, bateria…), pensar en l'atrezzo (decorats, vestuari…) i familiaritzar-se poc a poc amb el llenguatge pròpiament audiovisual:

PLANS: grau d'apropament de la càmera a la realitat
o    Gran pla general: més descriptiu, mostra la visió de l'entorn
o    Pla general: mostra un escenari
o    Pla sencer: recull la figura humana en la seva totalitat
o    Pla americà: mostra la figura humana de cap fins a genolls
o    Pla mitjà: més narratiu, mostra la figura humana fins a cintura o pit
o    Primer pla: capta el rostre o una part del cos humà
o    Pla detall: més expressiu o dramàtic, recull una part molt concreta

ANGLE D'ENFOCAMENT: diferència entre el nivell de la presa de vista i l'objecte. Potencia el valor expressiu.
o    Normal (d'igual a igual)
o    Picat (vista d'ocell)
o    Contrapicat (vista de cuc)
o    Profunditat de camp: quantitat d'espai longitudinal captat per la càmera amb nitidesa.
PUNT DE VISTA:
o    Subjectiu: gravar les accions tal i com les veuen els nostres ulls
o    Objectiu: gravar les accions tal i com les veuen els altres
MOVIMENTS DE LA CÀMERA
o    Panoràmica: moviment de rotació de la càmera horitzontal o vertical sense desplaçar-se
o    Tràveling: moviment de translació de la càmera
o    Zoom: òptica de distància focal variable. No es desplaça la càmera sinó l'òptica.
o    Pla d'enfocament: descobrir la relació entre la càmera i el subjecte
o    Frontal
o    Lateral
o    D'esquena
o    Oblic o diagonal
IL·LUMINACIÓ: a més de necessària aporta un valor expressiu o artístic
o    Natural
o    Artificial: difusa o directe, frontal, lateral
o    Contrallum
o    So: element narratiu bàsic
o    Veu
o    Soroll
o    Veu en off
o    Banda sonora
o    Efectes
EL TEMPS I EL RITME: l'enllaç de les seqüències, la seva durada…ens permet regular el ritme i el temps.
o    Tall en sec
o    Fosa/Obertura en negre
o    Encadenament o fos
   Cortineta
o    Desenfocament

 

2n PAS: QUIN ÉS EL NOSTRE OBJECTIU.


Pensar l'objectiu de la filmació i escollir la TIPOLOGIA o GÈNERE més adequat:

•    Presentació
•    Vídeo cartes
•    Vídeo paraules
•    Entrevista
•    Anunci
•    Experiències
•    Històries curtes.
•    Dramatitzacions
•    Musicals
•    Documentals
•    Animació
•    Telenotícies

 

3r PAS: COM FER EL NOSTRE GUIÓ


Com hi ha molts tipus de produccions audiovisuals, també hi ha molts tipus de guions audiovisuals. El procés de guionatge d'un reportatge per a un Telenotícies no té res a veure amb el procés de guionatge d'una pel•lícula. Hi ha diferents mètodes i propostes per a guionitzar segons el gènere i el tipus de producció:

  1. Tema o idea: Com el seu nom indica, és la idea principal del projecte, el punt de partida. S'ha de poder escriure en una oració.

  2. Story-line: És un resum de tota la producció. S'ha de poder escriure en un paràgraf. El concepte el podríem traduir com la línia argumental de la producció.

  3. Sinopsi: És una primera estructura del que serà l'argument. Bàsicament es defineixen les seqüències de la producció on es desenvolupa el seu argument.

  4. Guió literari: És un escrit llarg amb tot els detalls argumentals. Té una estructura i estil propis. En ells s'hi defineix cada una de les parts de la producció: les seqüències i les escenes. És fa també una primera aproximació de l'ambientació i la planificació. Se l'anomena literari perquè té un estil narratiu semblant al que seria una novel.la o l'escrit d'una obra de teatre. Exemple de guió literar

  5. Guió temàtic: És el mateix que un guió literari, però es fa servir per a produccions sense ficció. En el cas de documentals o reportatges, l'estructura segueix les mateixes pautes de seqüències, però les escenes depenen més de pautes de situacions, tipus d'enregistrament (entrevistes, enregistraments en directe, etc.)

  6. Guió tècnic: És el desenvolupament del guió literari o temàtic. Té una estructura lineal feta amb columnes, en la que es relacionen els diferents nivells d'informació: música, diàlegs, so ambient, tipus de plans, composició, transicions entre plans, etc. Hi ha molts tipus d'estructura de guió tècnic, la més detallada i que s'acompanya amb dibuixos del que poden ser els plans i les diferents escenes, se l'anomena STORYBOARD. Se us recomana fer-ne un. Trobareu una plantilla al final del document.

  7. Pla de rodatge: Un cop es té tot el guió desenvolupat, per tal de iniciar el rodatge, cal planificar els dies d'enregistrament. A partir d'un desglossament de tots els plans, escenes i seqüències es fa un pla de rodatge. En aquest pla es busca la funcionalitat de l'enregistrament, per la qual cosa, des de producció es mira d'estructurar les preses per condicionaments. Per exemple, es fan servir els mateixos dies per les escenes on surten uns determinats actors i actrius.

  8. Escaleta de guió: És el resum del guió, on estan estructurats els ítems més importants per a cada equip de treball. Així l'escaleta dels tècnics de so serà diferent a la dels actors i actrius, o de les diferents càmeres, etc.

4t PAS: ACCIÓ I EDICIÓ VÍDEO DIGITAL


•    Pre-producció: definir l'equip de producció (realitzador, càmera, tècnic de so, editor…)
•    Producció: desenvolupar els enregistraments, seguint el rodatge pla a pla.
•    Post-producció: edició i tractament de les imatges enregistrades. L'edició de vídeo és un procés pel qual s'elabora un treball audiovisual manipulant fragments de vídeo, prèviament enregistrats, fotografies, gràfics, àudios, efectes digitals, text… Una vegada obtinguts tots els elements necessaris pel nostre reportatge i descarregats en format digital fareu servir els següents programes d’edició que trobareu instal·lats als ordinadors de l'aula d'informàtica i que clicant sobre ellss us el podeu descarregar a casa per practicar:  

  1. kdenlive (Linux, Windows 64bits i OS),

  2. OpensShot(Linux, Windows i OS) o

  3. Pitivi(Linux).

Ara bé, seguidament us recomano un seguit deprogrames d’edició "online" que podeu escollir si us agradan més:

 

5è PAS: ASPECTES IMPORTANTS DEL LLENGUATGE ABANS D’ENREGISTRAR


Les formes sonores i no sonores, conegudes també com a sistemes expressius del llenguatge audiovisual, són la paraula, la música, els efectes sonors i el silenci.

1. LA PARAULA
Tant en la transcripció oral d'un text com en la improvisació, s'han d'aprofitar al màxim les possibilitats expressives de la veu. L'oient ha d'entendre que se li parla i no que es llegeix o recita un text que s'ha après el locutor de memòria. S'ha de transmetre naturalitat, cuidant tant com sigui possible la dicció.
Vocalització i articulació: cal tenir una dicció clara i precisa de les paraules que direm, ja que l'oient només sentirà la veu que pot anar amb suport visual o no.
Entonació: qualsevol text té una entonació en funció de la seva tipologia: informativa, poètica…, cal descobrir-ho per donar als textos l'entonació adequada.
• Actitud: davant la lectura d'un text caldrà tenir una actitud positiva, mantenint una distància davant del micròfon suficient perquè la veu arribi sense canvis de nivell, ni de distàncies. 
• Ritme: el ritme té sovint una funció expressiva, que pot donar caràcter al personatge.


2. EL TEMPS
El temps invertit en expressar oralment un missatge no és sempre el mateix. El ritme és, fonamentalment, la relació entre el que es diu i el temps invertit en dir-ho, i depèn de molts factors:
•    De qui parla. Cadascú parla amb un determinat ritme. Escoltant el ritme que imprimeix al seu discurs una persona quan parla podem deduir algunes de les seves característiques psicològiques. 

o    Un ritme molt pausat pot correspondre a una persona adulta, o amb autoritat, o a un personatge gran i afable. 
o    Un ritme massa accelerat pot denotar espontaneïtat o una personalitat nerviosa, per exemple; un ritme entretallat, un personatge dubitatiu, etc.

•    De l'estat anímic de la persona en cada moment determinat. 

o    Els ritmes més ràpids s'associen a estats d'alegria o eufòria.
o    Els més lents, a la tristesa, malenconia, seriositat…

•    De la situació contextual. 

o    Un ritme molt ràpid denota precipitació d'esdeveniments, urgència (penseu en una conversa de dues persones que es troben en qualsevol situació de perill greu); 
o    un ritme lent us convidarà a associar-lo a un context tranquil, intimista…

3. LA VEU
La veu és l'eina de comunicació humana per excel•lència. És el recurs de què disposa el locutor per transmetre els matisos, les sensacions, les emocions… La veu és so i per tant presenta un to, una intensitat i un timbre, els paràmetres acústics de la veu, i són susceptibles de variació de manera intencionada.
•    El to: ve donat per la quantitat de vibracions de les cordes vocals. A més vibracions, més agut (alt) és el to. El control del to es pot exercir de dues maneres davant del micròfon: a partir d'un tractament fonològic, és a dir modificant la veu; també es pot fer a través de la manipulació tècnica, a través de l'equalitzador que tenen incorporats gairebé tots els editors o bé des d’una taula de so. El to té uns usos expressius que poden servir en la construcció sonora d'ambients, sensacions, volums, colors, escenaris, personatges… Per exemple:

o    Per a la construcció de volums o personatges: per un personatge petit, esquifit… es faran servir tons aguts. Per un de gros, grassonet… utilitzareu tons més aviat greus. Les veus baixes o greus s'associen a les sensacions de tristesa, melangia… i fan pensar en personatges misteriosos i malèvols, mentre que les veus agudes denoten alegria, optimisme, sorpresa, por, nerviosisme, tensió… i fan pensar en personatges joves i alegres.
o    Per a la descripció d'espais i/o objectes: per colors clars, dia, coses brillants, llum, sol… s'utilitzen tons aguts. Per colors foscos, nit, por, foscor… s'utilitzen més aviat tons greus.
o    Per a determinar una relació espacial amb el subjecte/objecte: per una relació de proximitat, els tons hauran de ser de caire greu. Per una relació de llunyania, els tons hauran de ser més aviat aguts.

•    La intensitat: equival al volum i pot ser més baixa o més alta i expressa actituds emocionals. Una veu forta suscita còlera, ira, agressivitat, però també alegria i optimisme. Una veu baixa, fluixa, s'associa a tristesa, pessimisme, debilitat… La intensitat també ajuda a descriure les mesures i les distàncies. Ajuda també a definir el tipus de relació entre dos persones, a menys intensitat, la relació serà més íntima; o bé reforça la descripció d'espais o objectes: objecte/espai de gran mida o dimensions, intensitat alta, i objecte/espai petit, intensitat baixa. 
•    El timbre: És la qualitat més particular i específica del so. La manipulació del timbre és fisiològica, es pot manipular parcialment a voluntat. Aporta informació sobre la fisiologia del locutor. Alguns autors el defineixen com el color de la paraula.

 

4. LA MÚSICA
Després de la paraula, és el sistema expressiu més utilitzat i amb més força creativa i significativa del llenguatge audiovisual. La música es pot servir per diverses tasques:
•    La podem utilitzar per organitzar i estructurar els continguts, per marcar transicions, marcar pauses, anunciar canvis de seqüència, etc. Un exemple de l’ús de la música amb aquesta funció són les sintonies dels programes. 
•    La música també s’utilitza per descriure, explicar, recrear, espais o llocs. En aquest cas la funció que juga la música és ambiental, perquè les melodies serveixen per mostrar a l’espectador que aquella música que està escoltant se sent de debò, es pot escoltar, allà on succeeix l’acció que se li està narrant, sigui una acció realista o una acció fruit de la ficció.
•    També podem utilitzar-la amb l’objectiu de narrar o reconstruir una acció o un personatge, sense haver de recórrer en cap moment a l’ajut de l’expressió verbal. Deixem que la música i les seves característiques –tonals, d’intensitat, de ritme, etc.- siguin les que ens expliquin l’acció. Aquests elements tindran un valor semàntic molt clar perquè expliquen què passa.
•    Finalment cal parlar de la música que té una funció purament ornamental o estètica, és a dir, sense cap finalitat semàntica específica, amb l'objectiu de reforçar l'ambient o l'acció de manera purament estètica.

 

5. ELS EFECTES SONORS
Anomenem efectes sonors a tots aquells sons inarticulats o sorolls (que no són ni música ni paraula), que serveixen per representar la realitat ja sigui de manera objectiva, però també subjectiva. Els efectes sonors juguen un paper fonamental en la construcció del que anomenem imatges auditives, és a dir, les imatges mentals que l’oient imagina a partir dels sons que escolta.

 

6. EL SILENCI
El silenci no pot pas interpretar-se únicament com una pausa llarga sense so, sinó que l’efecte silenci afegeix, aporta, informació al llenguatge audiovisual. Podem parlar del silenci com a organitzador i estructurador de continguts; podem usar l’efecte silenci amb un valor descriptiu, quan de forma naturalista presentem el silenci que hi ha a la realitat narrada; i podem emprar el silenci amb una intenció expressiva o dramàtica, per mostrar i reforçar estats emocionals

 

STORYBOARD

 

Procés de creació:

  1. Pluja d'idees.

  2. Anàlisi i selecció de les proposte

  3. Esquema de la producció: storyboard o guió gràfic

  4. Preparació de l'escenari, personatges i materials necessaris

  5. Filmació a través d'una aplicació de stop-motion

  6. Edició del vídeo: veu, banda sonora, efectes, crèdits…